Pel seu interès, i sense haver demanat permís al seu autor, ni a Radio  Alcoi ni a la SER (esperem que no ens ho recriminen), reproduïm íntegre de l'article de Pep Jordá publicat en la pàgina web de Radio Alcoi.

Sentit comú

Estem gastant-nos el que no tenim en informes i estudis per corroborar el que qualsevol persona, amb el coneixement just per passar el dia, resoldria de manera ràpida i gratuïta. A saber: no és lògic muntar un polígon industrial -digues-li polígon digues-li parc tecnològic- enmig d’una serra.  Especialment si la serra en qüestió té l’estatus d’espai natural protegit.

Això és així de palmari per dos raons: la primera perquè les serres estan plenes de fauna, flora, aqüífers i altres tipus de recursos naturals que, tot i que puguen semblar foteses a l’ull d’un constructor, resulten de gran utilitat pera la vida humana. I l’altra, perquè estan situades a una distancia considerable dels nuclis urbans i de les seues infraestructures (transports, subministres, etc.).

Aleshores -es pregunta el nostre sentit comú- per què una empresa de tarannà obert capaç d’haver inventat -amb notable èxit de crítica i públic- un producte com la aceituna como ninguna rellena de rica anchoa es nega a acceptar qualsevol tipus de solució alternativa al problema de les seues necessitats expansives i insisteix, com Juli César davant del Rubicó, en creuar la línia del que és raonable al crit de: o La Canal o nada.

Una altra cosa que li grinyola a l’enteniment és que si les intencions de l’empresa són netes i transparents, perquè ha recorregut a aliats com Alberto Fabra (amb amics com aquest qui necessita enemics). Cap d’una Generalitat tramposa i morosa que a més de deure-li a l’Ajuntament 8 milions d’euros és capaç de treure’s de la màniga una Actuació Territorial Estratègica que -en essència- és com l’article 26 de la cançó. Aquell que permetia al califa,en cas de compromís, passar-se pels dallons totes les lleis del país.

I una última qüestió que tampoc passa la prova del set. No resulta poc elegant i, fins i tot, mesquí posar a la gent en el dilema d’haver de triar entre centenars (o milers) de presumptes llocs de treball i la conservació dels escassos recursos naturals que els habitants d’aquests volants necessitem per viure?  

Reconec que l’oferta podria ser temptadora si no tinguérem a la memòria experiències com l’aeroport de Castelló o la urbanització Serelles, dissenyada per a 1.500 xalets (que havien de formar part de les 7.000 vivendes que segons el PP necessitava la ciutat) quan les previsions de l’Institut Valencià d’Estadística eren que fins al 2015 el creixement d’Alcoi seria de 46 habitants.


O d’altres com la de l’Estambrera, rotllo Toma el dinero i corre. Si tinguérem vergonya ja hauríem posat, per subscripció popular, una placa commemorativa en mig del pont, recordant les paraules de l’ex-regidor d’urbanisme Fernando Pastor: “No se concederá la licencia de obras si el edificio supera los 1,5 metros de la rasante del puente”. Dissortadament vivim temps en què el sentit comú es considera revolucionari i es fa necessari explicar tot el que és evident.

Pep Jordà és especialista en oxímorons.


Twittear